L’objectiu d’aquesta teràpia és aconseguir provocar canvis en el comportament de manera constructiva gràcies a la combinació de sons.
La musicoteràpia és l’aproximació sensorial sonora amb intenció terapèutica a certes dificultats psicològiques i patològiques mentals.
Es pot aplicar en moltes àrees com per exemple:
• Psicosis
• Autisme
• Malalties psicomàtiques
• Neurosis
• Geriatria
• Bulímia i anorèxia
• Discapacitats motores i sensorials
• Drogoaddicció
• Embaràs
• Etc.
El musicoterapeuta ha de tenir coneixements mèdics, psicològics, pedagògics i sobretot, musicals.
Gràcies a la música amb finalitat terapèutica i preventiva, es pot assolir que s’incrementi la salut mental i física de l’esser humà.
Recomanacions per alguns casos concrets:
Insomni: Nocturnos de Chopin (op. 9 nº3, op. 15 nº22, op. 32 nº1, op. 62 nº1)
Hipertensió: Les quatre estacions de Vivaldi, Serenata nº 13 en Sol Major de Mozart
Depressió: Concert per piano nº5 de Rachmaninov, Música aquàtica de Haendel .
A continuació podeu escoltar aquest darrer:
Un altre cas en el que es pot utilizar la musicoterapia és en el procés de part les dones.
Aquestes teràpies també es poden emprar en persones que no tenen problemes de salut i els ajuda a reduir l’estrès, a mi em funciona!
També és útil per augmentar la creativitat i la capacitat de resoldre conflictes, per disminuir l’ansietat, millorar l’autoestima…
Jo, quan estic nostàlgica, o trista, m’agrada escoltar Fito i Fitipaldis, la Bebe... A part de la música, les seves lletres m’ajuden molt.
Quan estic alegre, m’agrada escoltar música com per exemple el Canto del Loco.
Per cada estat d’ànim tinc una preferència concreta.
Aquí teniu un clip on podeu veure que és cert que segons el tipus de la música que escoltem la influència pot ser positiva o negativa (alegria, felicitat, ànims, tristesa, esperança, nostàlgia...).
viernes, 22 de enero de 2010
lunes, 11 de enero de 2010
Nardone
Giorgio Nardone és un psicòleg i psicoterapeuta especialista en la teràpia sistèmica estratègica.
Gràcies a les seves habilitats com a investigador, va col•laborar amb Watzalawick (el va conèixer a Palo Alto).
Fruit del treball conjunt d’aquests, s’han publicat vàries obres les quals han sigut traduïdes a diversos idiomes convertint-se així en textos bàsics de l’enfocament estratègic a la psicoteràpia.
El seu treball ha conduït a l’evolució moderna de la teràpia breu estratègica a una forma avançada de la tecnologia terapèutica que ha demostrat la seva notable eficàcia i eficiència en l’aplicació a formes més persistents i debilitants de problemes com les fòbies, atacs de pànic, trastorns obsessiu compulsius, alimentaris, entre d’altres.
Apart de la publicació de vàries obres, va fer possible l’impuls d’un institut d’investigació i teràpia italiana “El Centro di Teràpia Strategica” del qual actualment és el director.
Avui dia, és reconegut com un dels investigadors més significatius de l’Escola de Palo Alto.
La seva investigació ha donat resultats efectius per tractar problemes com les fòbies, atacs de pànic, entre d’altres.
En matèria de comunicació, Nardone ha desenvolupat tècniques avançades que han demostrat ser efectives en consultories, coaching, pràctiques motivacionals…
La teràpia breu de Nardone, està enfocada en resoldre un problema de manera ràpida i precisa. Malgrat que alguns problemes i sofriments de les persones puguin ser persistents, les solucions poden ser ràpides i efectives.
Considera que és un model terapèutic enfocat en la comunicació, i la forma com es dóna en el moment. El psicòleg es fixa en el discurs i narrativa emprats pel pacient.
Segons Nardone la ciència actual està basada en una concepció de causalitat circular i per canviar una situació (patologia, problema) perquè desaparegui el trastorn, no cal conèixer les causes o com han esdevingut i desenvolupat, però si es positiu estudiar com aquest sistema de percepció i reacció és entre el subjecte i la seva realitat personal e interpersonal. Per així poder introduir i aplicar les estratègies dissenyades per canviar el funcionament d’aquest sistema disfuncional.
sábado, 26 de diciembre de 2009
La empatia
La empatia és una de les habilitats de la inteligencia emocional. Es mostra quan experimentem les emocions dels demés com si fossin les nostres, és a dir, som capaços de captar el que l’altre ens comunica i compartir i entendre els pensaments i sentiments.
Buscant per la red coses relacionades amb l’empatia, he trobat un article de Alfonso Aguiló que descriu molt bé l’empatia -en aquest cas des de ben petits-:
“Es la hora del recreo en la guardería y un grupo de niños está corriendo por el patio. Varios tropiezan, y uno de ellos se hace daño en una rodilla y comienza a llorar. Todos los demás siguen con sus juegos, sin prestarle atención…, excepto Roger.
Roger se detiene junto a él, le observa, espera a que se calme un poco, y después se agacha, frota con la mano su propia rodilla y comenta, con un tono comprensivo y conciliador: “¡vaya, yo también me he hecho daño!”
Esta escena es observada por un equipo investigador que dirigen Tomas Hatch y Howard Gardner, en una escuela norteamericana.
Al parecer, Roger tiene una extraordinaria habilidad para reconocer los sentimientos de sus compañeros de guardería y para establecer un contacto rápido y amable con ellos.
Fue el único que se dio cuenta del estado y el sufrimiento de su compañero, y también fue el único que trató de consolarle, aunque sólo pudiera ofrecerle su propio dolor: un gesto que denota una habilidad especial para las relaciones humanas y que, en el caso de un preescolar, augura la presencia de un conjunto de talentos que irán floreciendo a lo largo de su vida.
No cal viure les mateixes experiències per desenvolupar l’empatia, sinó, hem de ser capaços de captar els missatges verbals i no verbals que el subjecte ens vol transetre. És a dir, involucra les pròpies emocions de cadascú: comprendre les perspectives, pensaments, desitjos i creences del subjecte.
Aquesta, es dóna en totes les persones, ja sigui en major o menor grau i influeix l’entorn en el que creixes.
Es comença a desenvolupar des de ben petits, i els pares són els que la transmenten. No només ensenyant a expresar els sentiments, sinó també descobrint i comprenent als altres. Quan els pares mostren afecte i comprensió envers als fills, aquests aprenen amb més facilitat a expresar les seves pròpies emocions i a interpretar i sentir-les alienes.
Us adjunto un clip d’un vídeo que m’ha commocionat moltíssim on podem observar una nena que viu en un ambient que es sent acceptada i compresa (ha guanyat el premi al millor vídeo publicitari):
Reconoixes els sentiments dels demés?
Comprens perquè els demés es senten de tal manera?
L’empatia és una capacitat que tenim els éssers vius que podem anar desenvolupant i potenciant i que és essencial per a ser futurs bons professionals.
Buscant per la red coses relacionades amb l’empatia, he trobat un article de Alfonso Aguiló que descriu molt bé l’empatia -en aquest cas des de ben petits-:
“Es la hora del recreo en la guardería y un grupo de niños está corriendo por el patio. Varios tropiezan, y uno de ellos se hace daño en una rodilla y comienza a llorar. Todos los demás siguen con sus juegos, sin prestarle atención…, excepto Roger.
Roger se detiene junto a él, le observa, espera a que se calme un poco, y después se agacha, frota con la mano su propia rodilla y comenta, con un tono comprensivo y conciliador: “¡vaya, yo también me he hecho daño!”
Esta escena es observada por un equipo investigador que dirigen Tomas Hatch y Howard Gardner, en una escuela norteamericana.
Al parecer, Roger tiene una extraordinaria habilidad para reconocer los sentimientos de sus compañeros de guardería y para establecer un contacto rápido y amable con ellos.
Fue el único que se dio cuenta del estado y el sufrimiento de su compañero, y también fue el único que trató de consolarle, aunque sólo pudiera ofrecerle su propio dolor: un gesto que denota una habilidad especial para las relaciones humanas y que, en el caso de un preescolar, augura la presencia de un conjunto de talentos que irán floreciendo a lo largo de su vida.
No cal viure les mateixes experiències per desenvolupar l’empatia, sinó, hem de ser capaços de captar els missatges verbals i no verbals que el subjecte ens vol transetre. És a dir, involucra les pròpies emocions de cadascú: comprendre les perspectives, pensaments, desitjos i creences del subjecte.
Aquesta, es dóna en totes les persones, ja sigui en major o menor grau i influeix l’entorn en el que creixes.
Es comença a desenvolupar des de ben petits, i els pares són els que la transmenten. No només ensenyant a expresar els sentiments, sinó també descobrint i comprenent als altres. Quan els pares mostren afecte i comprensió envers als fills, aquests aprenen amb més facilitat a expresar les seves pròpies emocions i a interpretar i sentir-les alienes.
Us adjunto un clip d’un vídeo que m’ha commocionat moltíssim on podem observar una nena que viu en un ambient que es sent acceptada i compresa (ha guanyat el premi al millor vídeo publicitari):
Reconoixes els sentiments dels demés?
Comprens perquè els demés es senten de tal manera?
L’empatia és una capacitat que tenim els éssers vius que podem anar desenvolupant i potenciant i que és essencial per a ser futurs bons professionals.
domingo, 6 de diciembre de 2009
L'enfocament estratègic breu -inclou una mica d'humor!!!
La Teràpia Breu Estratègica
És un model teòric que té com a principals influencies la Teoria Sistèmica, la epistemologia Constructivista, i el treball clínic del genial psicoterapeuta i hipnòleg Milton Erikson.
Aquest, com diu el seu propi nom, és un tractament breu. És a dir, es planteja en un termini màxim de 10 sessions, amb intervals de dues o tres setmanes entre sessions. En el cas que al finalitzar la desena sessió no s’hagi produït cap canvi significatiu, s’interromp el tractament. Si s’han produït canvis però no s’ha arribat a la resolució completa del problema, s’amplia el tractament les sessions necessàries, fins un màxim de 20 sessions.
Personalment, crec que tots els psicòlegs haurien d'utilitzar aquest mètode.
Quan definim el problema, el definim basant-nos en les preguntes:
• ¿Quin és el problema?
• ¿Quan es dóna el problema?
• ¿En quina circumstància?
• ¿Amb quanta freqüència?
• ¿On es produeix?
• ¿Amb quines persones al seu voltant?
Hem d’entendre com funciona aquest problema. Segons l’enfocament estratègic, es parteix de la base que els problemes humans són el fruit de la particular interacció entre subjecte i realitat. En funció d’aquesta interacció, davant la percepció d’un problema determinat, l’ésser humà porta a terme una sèrie d’accions que en lloc de resoldre’l poden dur a que aquesta situació problemàtica s’agreugi o es mantingui inalterable en el moment actual.
Cal treballar també sobre els beneficis secundaris, els quals poden ser de molt tipus. Habitualment són: Atenció excessiva, petits o grans privilegis en el seu funcionament familiar, etc.
Per aquest motiu, si es tracta de nens, es treballa amb els pares, Mestres, i no pas amb ells directament. Aquests, actuen com a co-terapeutes i proposen solucions definitives i positives pels subjectes en qüestió.
També haurem de treballar la resistència, és a dir, no haurem d’intentar convèncer, sinó, suggerir. En ningun cas haurem de qüestionar les actituds dels pares, així no els posarem a la defensiva. Davant d’ells, haurem d’adoptar una actitud positiva, demostrar-los-hi que han lluitat molt, que s’han esforçat..., però sempre reforçant aquests arguments fent-los veure que s’han d’esforçar més encara.
Així, treballant sobre el mode de percebre la realitat i d’actuar d’una persona (és a dir, sobre el seu sistema perceptiu-reactiu) es poden solucionar en temps relativament breus la immensa majoria dels problemes humans. No és necessari buscar per tant les causes del problema en el passat (és a dir, el perquè d’un problema) sinó que anem a analitzar i intervenir directament sobre l’estructura del mateix (és a dir, sobre el com funciona el problema i com es manté en el present).
El mètode estratègic s’està mostrant altament efectiu i eficaç en els casos següents:
• Pors, pànic, fòbies
• Bloqueigs creatius
• Problemes alimentaris (Anorèxia, Bulímia, Síndrome de Vòmit i Trastorn Alimentari Compulsiu)
• Problemes de relació
• Estats depressius
En contextos organitzatius (empreses, associacions, etc.):
• Intervencions estratègiques per a la gestió del canvi
Per rematar, aquí teniu una mica d’humor entorn a les teràpies breus.
Jo vaig riure força, així que ja esteu tardant!!! Mireu-lo!!!!!!!!!!!! ;)
És un model teòric que té com a principals influencies la Teoria Sistèmica, la epistemologia Constructivista, i el treball clínic del genial psicoterapeuta i hipnòleg Milton Erikson.
Aquest, com diu el seu propi nom, és un tractament breu. És a dir, es planteja en un termini màxim de 10 sessions, amb intervals de dues o tres setmanes entre sessions. En el cas que al finalitzar la desena sessió no s’hagi produït cap canvi significatiu, s’interromp el tractament. Si s’han produït canvis però no s’ha arribat a la resolució completa del problema, s’amplia el tractament les sessions necessàries, fins un màxim de 20 sessions.
Personalment, crec que tots els psicòlegs haurien d'utilitzar aquest mètode.
Quan definim el problema, el definim basant-nos en les preguntes:
• ¿Quin és el problema?
• ¿Quan es dóna el problema?
• ¿En quina circumstància?
• ¿Amb quanta freqüència?
• ¿On es produeix?
• ¿Amb quines persones al seu voltant?
Hem d’entendre com funciona aquest problema. Segons l’enfocament estratègic, es parteix de la base que els problemes humans són el fruit de la particular interacció entre subjecte i realitat. En funció d’aquesta interacció, davant la percepció d’un problema determinat, l’ésser humà porta a terme una sèrie d’accions que en lloc de resoldre’l poden dur a que aquesta situació problemàtica s’agreugi o es mantingui inalterable en el moment actual.
Cal treballar també sobre els beneficis secundaris, els quals poden ser de molt tipus. Habitualment són: Atenció excessiva, petits o grans privilegis en el seu funcionament familiar, etc.
Per aquest motiu, si es tracta de nens, es treballa amb els pares, Mestres, i no pas amb ells directament. Aquests, actuen com a co-terapeutes i proposen solucions definitives i positives pels subjectes en qüestió.
També haurem de treballar la resistència, és a dir, no haurem d’intentar convèncer, sinó, suggerir. En ningun cas haurem de qüestionar les actituds dels pares, així no els posarem a la defensiva. Davant d’ells, haurem d’adoptar una actitud positiva, demostrar-los-hi que han lluitat molt, que s’han esforçat..., però sempre reforçant aquests arguments fent-los veure que s’han d’esforçar més encara.
Així, treballant sobre el mode de percebre la realitat i d’actuar d’una persona (és a dir, sobre el seu sistema perceptiu-reactiu) es poden solucionar en temps relativament breus la immensa majoria dels problemes humans. No és necessari buscar per tant les causes del problema en el passat (és a dir, el perquè d’un problema) sinó que anem a analitzar i intervenir directament sobre l’estructura del mateix (és a dir, sobre el com funciona el problema i com es manté en el present).
El mètode estratègic s’està mostrant altament efectiu i eficaç en els casos següents:
• Pors, pànic, fòbies
• Bloqueigs creatius
• Problemes alimentaris (Anorèxia, Bulímia, Síndrome de Vòmit i Trastorn Alimentari Compulsiu)
• Problemes de relació
• Estats depressius
En contextos organitzatius (empreses, associacions, etc.):
• Intervencions estratègiques per a la gestió del canvi
Per rematar, aquí teniu una mica d’humor entorn a les teràpies breus.
Jo vaig riure força, així que ja esteu tardant!!! Mireu-lo!!!!!!!!!!!! ;)
domingo, 29 de noviembre de 2009
Transtorn obsessiu compulsiu
Hola a tots!!!
Fa un parell de setmanes vaig anar al dermatòleg, i mentres esperava, vaig agafar la revista CBN i vaig començar a llegir l'edició publicada en maig, el num. 1.
Fa un parell de setmanes vaig anar al dermatòleg, i mentres esperava, vaig agafar la revista CBN i vaig començar a llegir l'edició publicada en maig, el num. 1.
Personalment, vaig trobar-la molt interessant. En concret, les pàgines 14 i 15 em van cridar molt l'atenció, parlen del TOC -trastorn obsessiu compulsiu-.
Adjunto link perquè la pogueu llegir ja que -hi han més articles apart d'aquest que us mostro en imatges- que són del nostre interés.
Adjunto link perquè la pogueu llegir ja que -hi han més articles apart d'aquest que us mostro en imatges- que són del nostre interés.
A continuació, també us adjunto un vídeo del TOC. Està molt bé, així que mireu-lo!!!
Que us ha semblat???? És molt fort, no tant com alguns vídeos que haguem vist a classe com les habitacions de la mort, els nens de l'estació de negrinsky, però crec que es interessant saber que existeix aquest tipus de trastorn perquè ens el podríem trobar quan siguem futurs professionals.
Espero que us hagi agradat!!!
lunes, 23 de noviembre de 2009
Esquizofrènia
La Esquizofrènia
En una de les meves entrades ja vaig parlar de la esquizofrènia, recomenava la pel.lícula "Una Mente Maravillosa", així que ara només us adjunto el següent vídeo que he trobat ja que m'ha cridat l'atenció i parla per si sol:
Espero que us agradi!!!!!!!!!!!!!
En una de les meves entrades ja vaig parlar de la esquizofrènia, recomenava la pel.lícula "Una Mente Maravillosa", així que ara només us adjunto el següent vídeo que he trobat ja que m'ha cridat l'atenció i parla per si sol:
Espero que us agradi!!!!!!!!!!!!!
domingo, 15 de noviembre de 2009
Eugene Gendlin i el Focusing
Hola companys!!!
El divendres i el dissabte varen fer un curs de Focusing. M’hagués agradat poder assistir, però com no ha sigut el cas, he decidit buscar informació ja que és un tema que em crida l’atenció. Per si algú més l’interessa aquest tema, comparteixo la informació del blog amb vosaltres!!! Aquí teniu:
Una mica d’història...
Eugene Gendlin (professor de psicologia e investigador de la Universitat de Chicago), és un terapeuta corporal molt reconegut el qual va iniciar la seva recerca investigant el perquè algunes persones es curaven i altres no.
El problema, també estava en que moltes persones no es sentien ajudades amb la teràpia tradicional.
En la seva recerca, va descobrir que el terapeuta no era la figura més important, sinó que era la del pacient, ja que quan un mateix mira en el seu interior, és a dir, quan presta atenció i profunditza sobre les seves pròpies experiències i sensacions, pot avançar positivament de manera natural. Així doncs, va arribar a la conclusió que són aquests els fets que feien que es pogués aconseguir solucionar satisfactòriament una patologia, símptoma, problema…
Gràcies a aquesta observació, va aparèixer la tècnica del procés de l’enfocament corporal.
Gendlin i el Focusing
Gendlin afirma que existeix una consciència corporal, la qual a vegades ens és difícil definir, per això, gràcies al focusing, podem prestar atenció al que ens transmet el cos.
D’aquesta manera podem primer reconèixer i després canviar la forma d’enfocar els diferents conflictes interiors que existeixen en les nostres vides.
Hi han establerts certs passos que són de gran ajuda per les persones. A mesura que vas aprenent el mètode i la relació dels diversos passos, cada cop vas pensant menys en ells i guanyes autonomia, fluïdesa, creativitat, etc.
A continuació esmento els sis passos a tenir en compte :
En primer lloc, s’ha de crear un espai en el qual el subjecte estigui còmode. Com per exemple un despatx on el pacient pugui relaxar-se i sentir-se agust. Aquí, el psicòleg mostra al pacient el que ha de fer, com he mencionat anteriorment, el pacient ha de relaxar-se, respirar amb normalitat i reconèixer el que passa per la seva ment. Però és molt important que només ho faci enumerant, percebent i reconeixent tots els elements com les preocupacions, tensions, incomoditats, tot allò relacionat amb el problema. Aquests, no s’han d’aprofundir.
En aquest primer pas, el psicòleg haurà de limitar-se a observar les gesticulacions del pacient.
Un cop complert, es passaria a percebre la sensació de totes les coses pensades pel pacient anteriorment. S’haurà de centrar només en una d’aquelles coses que li preocupen i observar per sobre quina és la sensació que li produeixen en el cos. Es tracta de sentir la totalitat del problema a l’interior del cos (abdomen, gola, panxa…).
El tercer pas, fa referència a l’aprenentatge. Després d’haver passat uns minuts amb la sensació anteriorment mencionada, s’ha d’observar que qualitat específica mostra la sensació.
El pacient ha de deixar-se emportar i dir una frase, paraula o imatge que aparegui arrel a la sensació escollida. Sense pensar, el primer que li passi per la ment.
Seguidament, trobaríem el quart punt, el de la revisió. Un cop aconseguida la frase, imatge o paraula per descriure la sensació, s’ha de comprovar si es definida correctament, del contrari, s’haurà de repetir l’exercici fins a trobar alguna paraula que s’adeqüi més. En aquest cas, haurà de fer-se novament la pregunta de la sensació viscuda.
Els pensaments ràpids, és a dir, tots aquells que ens passen per la ment sense pensar i que intenten respondre racionalment a aquestes preguntes, NO han d’influir.
Aconseguida la sensació de alliberació, d’alleugeriment, es podrà passar a l’últim pas, el de rebre. Permet al pacient estar d’acord amb l’experiència que sorgeixi sigui la que sigui. El simple fet de prestar atenció a aquella sensació global (preocupació) ja és enfocament corporal o focusing.
No importa el tipus de canvi que s’hagi donat, l’important és l’experiència adquirida.
En conclusió, l’enfocament corporal és una teràpia la qual ens permet connectar amb el nostre interior (sentiments, emocions, sensacions). Va de dins cap a fora i és molt útil per definir el que volem i resoldre conflictes interiors.
A la pràctica, podem observar que és una eina molt simple i efectiva que la psicologia moderna ha rescatat de l’antiga sabiduria per ajudar-nos arribar a la consciència.
És molt important confiar en aquest mètode per poder complir els objectius d’aquest, ja que si no creiem, ni mostrem interès, ni som capaços d’acceptar crítiques dels nostres sentiments, no es podrà treure profit a l’enfocament corporal.
És un mètode optimista ja que enfoca a l’individu en termes de procés i no de patologia, i a més a més, tracta de com aprendre mitjançant el escoltar.
Per acabar, a qui li hagi cridat l’atenció aquesta entrada, podeu mirar aquesta part del vídeo de Gendlin en anglès que crec que està molt bé i de pas podeu començar a practicar l’anglès ja que ens farà falta!!
Comenta que és un procés que no ha invetat ell, sinó, que l'ha assignat una sèrie de passos per definir-lo. El podem trobar en el nostre interior i encara que el practiquem sols, funciona millor amb l'ajuda d'algú més, en companyia.
Bàsicament descriu que el focusing és un diàleg entre la ment i el cervell i que hi han molts tipus de cossos. Cada persona és un món. Per tant, cadascuna requerirà d’un temps determinat per poder accedir al seu interior.
Focusing és un procés profund que es basa en la idea que les emocions són viscudes corporalment. Per molt que hi hagin especialistes com per exemple un ginecòleg, un dentista, etc. Arribar a la ment, a la conducta, als sentiments... És molt difícil.
Com la persona és la que més sap d’un mateix, s’ha d’intentar veure que diu el nostre jo. Fa falta reflexionar!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
